Vídeo de cobertura del projecte a la premsa. Canal de televisió local Barcelona TV
Selecció d'obra
Imatges documentals de la instal·lació a la galeria.
HAPPY PEOPLE
Happy People probablement va néixer molt abans que Marc Serra, que va néixer el 1977. Probablement va sorgir a algun racó del segle XX, segle d’emancipació de l’home, del seu alliberament absolut de la religió com a única explicació de l’univers. El segle XX no era l’auge de l’antropocentrisme, fou el seu zenit. Va ser, i encara és, la consolidació absoluta de l’home como a ser diví, amb uns poders que es manifesten en la ciència i la tecnologia. Omnipresent. Omniscient. Omnipotent. Internet. Boeing 747.Minipimers. Però els deus no son aquestes coses, ni tant sols son els que les han creat. Els deus son els que les compren.
Nous deus necessiten encarnar-se en efigies noves, totes fetes a la seva imatge, a imatge de l’home. El nou nou testament és més revista que bíblia, replet de retrats humans amb històries que importen tan poc que s’expliqui en peus de foto. Son estampes que es reprodueixen digitalment, a l’abast de tots. Qualsevol pot fer-se una foto i tenir el propi tòtem. Qualsevol pot ser adorat.
Bona presencia, indispensable. Les gordes no es mereixen l’amor. Somrigui, per favor. Have a nice day, bitch. Només alguns dels mantres de la moralitat moderna, que poc tenen de moral. Ens han venut arbitrarietats com a dogma i ens han convençut que només som desitjables quan som feliços. Per tant, la felicitat ha d’ésser perseguida com a únic destí. En el seu defecte, la felicitat ha de ser falsejada.
I ens diuen que la bellesa és igual a la felicitat, que son conceptes
intercanviables. El somriure s’ha convertit en acte reflex per a el que s’ encara amb el que no és tant càmera de fotos; més bé és dispositiu per a la immortalitat. Volem viure per sempre, però només en moments d’alegria, anant en contra de la naturalesa de la memòria humana, més propensa a preservar allò traumàtic.
A nivell purament estètic, amb la cultura del somriure neguem la nostre individualitat i així mateix el nostre esse, o ànima.
La nostra fotogènia particular pot ser que no correspongui amb el rictus de la felicitat. Algunes persones son més belles quan ploren, amb les ganyotes de l’orgasme, quan pensen en la mort. No sempre som més bells quan estam feliços, ni els guapos son amos de l’alegria.
Com una malaltia, el somriure es contagia. El simple acte d’aixecar els extrems de la boca ens fa suar endorfines, elements químics que provoquen la felicitat. Inclús l’alegria falsa pot fer eco en els demés. Riuen perquè ens riem nosaltres, encara que nosaltres riem per no plorar. Podem moure una moneda mentida per a comprar veritats. Si amb la mentida podem aconseguir la felicitat del proïsme, ¿que més ens dona que partim d’un engany?
L’obra de Marc Serra es recrea en la contradicció (solament) aparent i en les juxtaposicions(aparentment) inversemblant. La felicitat escenificada, la fotogènia universal, el misticisme superficial, l’arbitrarietat pre-seleccionada. Son conceptes impossibles, substantius que no casen mai amb els seus adjectius y per definició no poden existir, però la poesia dels quals fulmina qualsevol dubte sobre la seva existència. Marc Serra eleva l’absurd a una ciència amb un taula d’elements que només es pot explicar en codi surrealista. El seu art remou reflexions magistrals per la seva simplicitat, que fugen de l’ampul·lositat en esdrúixola i caben en un tovalló de paper.
(Happy People fou una instal.lació work in progress: durant dies es va habilitar un fotomatón amb una càmera digital domèstica, equipada amb una tecnologia de “detector de somriures”. Només disparava quan el subjecte a fotografiar somreia o aparentava somriure)
Happy People ha estat possible també gràcies a vosaltres, subjectes-models generadors de l’obra.
Gràcies a tots :)
(text de Lobregat Balaguer)