VíDEO PREMSA BTV BARCELONA TELEVISIÓ
Música Original de la Instal·lació: Happy Songs for Happy People. Mogwai. Matador, 2006
Sel·lecció d'obra
Documentació de la instal·lació a la Galeria H2O. Barcelona.
HAPPY PEOPLE
Happy People probablement va néixer molt abans que Marc Serra, que va néixer el 1977. Probablement va sorgir a algun racó del segle XX, segle d'emancipació de l’home, de la seva lliberació absoluta de la religió com a única explicació de l’univers. El segle XX no era l’auge de l’antropocentrisme, fou el seu zenit. Va ser, i encara és, la consolidació absoluta de l’home com a ser diví, amb uns poders que es manifesten en la ciència i la tecnología. Omnipresent. Omniscent. Omnipotent. Internet. Boeing 747. Minipimers. Pero els deus no son aquestes coses, ni tant sols són els que les han creat. Els deus són els que les compren.
Nous deus necessiten encarnar-se en efigies noves, totes fetes a la seva imatge, a imatge de l’home. El nou nou testament és més revista que biblia, replet de retrats humans amb històries que importen tan poc que se expliquen en peus de foto. Son estampes que es reprodueixen digitalment, a l’abast de tots. Qualsevol pot fer-se una foto i tenir sel propi tòtem. Qualsevol pot ser adorat.
Bona presencia, indispensable. Les gordes no es mereixen l’amor. Somrigui, per favor. Have a nice day, bitch.Són alguns dels mantres de la moralitat moderna, que poc tenen de moral. Ens han vengut arbitrarietats com a dogma i ens han convençut que només som desitjables quan som feliços. Per tant, la felicitat ha d’èsser perseguida com a únic destí. En el seu defecte, la felicitat ha de ser falsejada.
I ens diuen que la bellesa és igual a la felicitat, que son conceptes intercambiables. El somriure s’ha convertit en acte reflexe per a el que s’encara amb el que no és tant càmara de fotos; més bé és dispositiu per a la inmortalitat. Volem viure per sempre, pero només en moments d’alegría, anant en contra de la naturalesa de la memoria humana, més propensa a preservar allò traumàtic.
A nivell purament estètic, amb la cultura del somriure neguem la nostre individualitat i així mateix el nostre esse, o ànima.
La nostra fotogeneitat particular pot ser que no correspongui amb el rictus de la felicitat. Algunes persones son més belles quan ploren, amb le ganyotes de l’orgasme, quan pensen en la mort. No sempre som més bells quan estam feliços, ni els guapos son amos de l’alegria.
Com una enfermetat, el somriure es contagia. El simple acte d’aixecar els extrems de la boca ens fa suar endorfines, elements químics que provoquen la felicitat. Inclús l’alegria falsa pot fer eco en els demés. Riuen perque ens riem nosaltres, encara que nosaltres riem per no plorar. Podem moure una moneda mentida per a comprar veritats. Si amb la mentida podem conseguir la felicitat del pròjim, ¿que més ens dona que partim d’un engany?
L’obra de Marc Serra es recrea en la contradicció (solament) aparent i en les juxtaposicions (aparentement) inverossímils. La felicitat escenificada, la fotogenia universal, el misticisme superficial, l’arbitrarietat pre-sel·leccionada. Son conceptes imposibles, substantius que no casen mai amb els seus adjetius y per definició no poden existir, pero la poesia dels quals fulmina qualsevol dubte sobre la seva existencia. Marc Serra eleva l’absurd a una ciencia amb un taula d’elements que només es pot explicar en codi surrealista. El seu art remou reflexions magistrals per la seva simplicitat, que fugen de la rimbombància en esdrújula i caben en un toballó de paper.
(Happy People fou una instal·lació work in progress: durant des es va habilitar un fotomatón amb una càmara digital domèstica, equipada amb una tecnologia de “detector de somriures”. Només disparava quan el subjecte a fotografiar somreia o aparentava somriure)
Happy People ha estat posible també gràcies a vosaltres, subjectes-models generadors de l’obra.
Gràcies a tots.
(text de Lobregat Balaguer)